Temps difícils per la conca del Besòs

Hi ha records que per la seva naturalesa desperten malestar, indignació i tot un grapat de sentiments d’aquesta mena. La seva menció o un tractament incorrecte fa bullir les susceptibilitats i genera respostes, de vegades molt beligerants, que fan córrer rius de tinta. Les hemeroteques en donen fe. Tanmateix n’hi ha d’altres que tan sols ocupen un tebi titular a les pàgines interiors dels diaris i aviat són foragitades per la boràgine informativa d’aquests temps.

Són menys importants potser? Estic convençut de què no (si més no per mi, i em consta que per moltes altres persones també). I llavors, què passa que no tenen gaire repercusió? Al meu parer, la clau rau en que afecten a àmbits d’indole molt diferent. Uns estan molt valorats i presents i  els altres tradicionalment continuen arraconats. I vaig per feina.

Fa uns díes, una notícia relativa al ríu Besòs va passar molt desapercebuda entre els comentaristes, tertulians i opinadors, fins i tot entre gent interessada per aquests temes. “Las depuradoras del Besòs dejarán de funcionar en diciembre si la ACA no salda la deuda” (La Vanguardia, 25 d’octubre); “Amenacen d'aturar les depuradores del Besòs” (El PuntAvui, 26 d’octubre); o “El Consorcio del Besòs paralizará las depuradoras si la ACA no le paga” (El País, 27 d’octubre) són alguns dels titulars. Només però un petit diari comarcal, El 9 nou, se’n va fer resó i va anar més enllà mitjançant un article d’opinió. En aquest mateix diari, l’alcalde de Parets, en Sergi Mingote, que d’aquí a uns dies presidirà el Consorci per a la defensa de la conca del riu Besòs, deixava anar: “Si no llegan recursos para que las depuradoras continúen funcionando, en un plazo no muy largo de tiempo los ríos de la comarca y de la cuenca volverán a ser cloacas a cielo abierto como hace años”. 

La crisi arriba arreu, i la política mediambiental pateix les conseqüències (més encara). L’Agencia Catalana de l’Aigua (ACA) acumula un deute de 10 milions d’euros amb el Consorci, i aquest llança un ultimàtum: o pagueu o tornem a la cloaca.Em sona a amenaça, doncs dubto molt que això arribi a fer-se realitat, més aviat és una estratègia política per a, potser aprofitant l’avinantessa, privatitzar l’ACA, tal i com l’alcalde de Parets va insinuar en unes declaracions. Tot i que el marc econòmic no és gaire favorable per aquest tipus d’operacions,  és una possibilitat molt a tenir en compte. De fet, ho veig més plausible que no pas l’avocament dels residus al riu vulnerant la legislació vigent i la Directiva Marc de l’Aigua, que obliga els governs a mantenir una qualitat important de l’aigua. Però en el cas que fos així, qui garanteix la continuitat en la inversió mediambiental i social? L’objectiu és només la rentabilitat econòmica o també la millota ambiental i social?

Tot i que resta molt per fer, les millores ambientals i socials de les darreres dècades són evidents (encara que qüestionables), i només resta avançar, mai retrocedir. Cal centrar els esforços en allò important i l’entorn on desenvolupem les postres vides ho és, malgrat que només un petit diari s’hagi fet resó d’una notícia que ha passat interesadament desapercebuda. Sens dubte s’obre un periode d’incerteça i no podem abaixar el cap. 

Una reflexió sobre l'aigua

Avui s’ha celebrat el Dia Mundial de l’Aigua sota el lema "Aigua per a les Ciutats: Responent al desafiament urbà". La qüestió és força important. La població urbana al món creix de manera exponencial i la demanda d’aigua es multiplica cada dia. La conseqüència més inmediata és que més de 850 milions de persones no tenen accès a l’aigua potable. Estem davant un greu problema de desigualtat social i d’una crisi ambiental d’una magnitud difícil de ponderar.

Fins no fa gaire, l’aigua era tractada com si fos un recurs ilimitat. Tanmateix només un 2,5 % de l’aigua del planeta és dolça, i  al voltant d’un 70% d’aquesta aigua està congelada! Tractem doncs amb un recurs limitat i no renovable. He dit tractem? Doncs ho sento. Volia dir mal-tractem. Actuacions pensades des de l’utilitarisme més economicista, han provocat un desequilibri del cicle hídric. Sobreexplotació, deforestació, gestió ineficaç, irresponsabilitat o contaminació són termes que giren al voltant d’aquesta crisi. Crisi que és molt present. Una realitat contundent que no acabem d’empassar-nos. Una manca de conciència general i en certa manera estimulada, que aposta per l’abús en comptes de la sostenibilitat i l’ús racional. Fixem-nos si no com augmenta el consum d’aigua embotellada.

Quan explico el cicle de l’aigua als nens sempre acabo parlant d’una de les principals fonts d’aigua: els rius. L’aigua és creadora d’ecosistemes i portadora de nutrients, i els rius són esencials en aquest procés. Elements fonamentals per a la vida són transportats per aquestes artèries.  Malgrat aquesta importància tan vital, són maltractats, fins a un punt alarmant i indignant. La sobreexplotació, la gestió ineficaç, quan no l’agressió directa, han reduit la productivitat d’aquests ecosistemes, avocant-los, de vegades, a autèntiques catàstrofes ambientals. Molts rius quan arriben a zones amb una gran pressió urbana, perden la seva condició natural i es transformen en altres coses. Aquestes corrents estan amenaçades per infraestructures de tota mena, i el seu impacte ambiental mai serà subsanat pels beneficis que aquelles  puguin generar.

Els rius, però, no són només importants per la seva funció ecològica, resultan un actiu social molt estimable. Generen nous espais d’oci i contribueixen a la millora de la qualitat de vida. La seva gestió però és poc democràtica i es trenc amb un principi bàsic que va ser acordat en la Conferència Internacional sobre l’Aigua y el Medi Ambient, que es va celebrar a Dublín el 1992. Diu així: “El desarrollo y manejo de los recursos hídricos deben basarse en un enfoque participativo que incluyan a los usuarios, los planificadores y a quienes definen las políticas a todo nivel.” Això no s’està complint. Moltes mesures es prenen en funció de determinats interesos alients a l’interès general i greument perjudicials per l’ecosistema. Si parlem de la gestió d’un bé comú, tan escàs i limitat, penso que la ciutadania té molt a dir.

Una nova conciència s’està escampant entre els ciutadans, però encara calen canvis profunds en la manera de veure (i de viure) la natura. És una conciència encara massa antropocèntrica i massa allunyada de la realitat ambiental. Per la meva banda, continuaré explicant als nens i nenes de l’escola, que són els rius, com són, com van ser i com volem que siguin. I sobretot, que cada cop que obrin l’aixeta s’adonin de la ioia que hi flueix.