Altres problemes de conservació

Apart dels problemes que directament creen les administracions, també hi ha tot un seguit d’usos privats descontrolats i il·lícits que causen l'empobriment i la destrucció dels hàbitats.

Martorelles, febrer 2009. Rompuda i estassada sense cap permís en un bosc d’utilitat pública amb maquinària pesant. L’actuació es va fer per tal que un hortolà instal·lés el seu hort aquí. Es va eliminar tota una extensió d’omeda amb arç blanc, i altres espècies, en creixement. Aquí niaven espècies com el Rossinyol comú (Luscinia megarhynchos).

Martorelles, gener 2011. Malgrat que el fet anterior es va posar ràpidament en coneixement de diverses administracions, aquí tenim l’hort.

Martorelles, gener 2011. I com que no passa res, altre hortolà s’ha instal·lat, aquesta vegada a tocar d'una de les estacions depuradores d’aigües residuals del Consorci per la Defensa del Besòs.

Martorelles, gener 2011. En aquesta foto es veu l’altura dels arbres del sotabosc. Ens podem fer una idea del que va significar l’estassada per “crear”  l’hort.

Un arç blanc amb estructura i entitat d’arbre. L’arç blanc és un arbre que passa anys i anys en forma arbustiva, el seu creixement és lent i li costa arribar a ser un veritable arbre. Al costat de l’hort de les fotos anteriors encara perduren aquest arç i d’altres de similar altura. L’estassada per instal·lar l’hort va ocasionar la pèrdua d’arços blancs similars.

A la fotografia inferior es veu, al fons de la vall, la favela de Montcada i Reixac situada a la plana al·luvial del Besòs. A la part dreta de la imatge una columna de fum procedent de la favela. L’única zona de tot el riu on s’han detectat estassades a cop de destral dels arbres de ribera de la llera i plana al·luvials se situa al voltant de la favela. També en els voltants de la favela hi ha tota sèrie d’abocaments descontrolats, i fins i tot algun cop s’ha calat foc en la llera fluvial del Besòs a tocar de les xaboles.

Vista de la favela a peu de carretera. Una zona de marginació social i activitats no regulades.

Pollancre tallat a cop de destral de forma il·legal a la pollancreda anterior. A sota detall de l’arbre dins la pollancreda.

Els gossos sense lligar

El respecte i la cura pels gossos ha millorat molt al llarg de les últimes dècades, un fet evident que s’ha d’aplaudir. Gran part de la població que té gossos els treu a passejar regularment, fet que fa uns anys no era un costum ni molt menys majoritari. És un avanç positiu i ens indica que la sensibilitat de les persones envers els animals ha anat augmentant. Malauradament, tot i que podem pensar que treure el gos deslligat a passejar a la natura és una acció èticament correcte, això comporta en algunes àrees molt freqüentades uns problemes greus pel que fa a la conservació de la biodiversitat i els valors naturals.

No hem d’oblidar que un gos, a més d'una mascota, és un depredador. Els ocells, en especial, perceben la presència de gossos com una amenaça i reaccionen amb la fugida quan un gos traspassa la seva distància d’alarma. La situació pot ser encara més dramàtica a la primavera. Molts ocells crien al terra i els seus ous i pollets, tot i que passen desapercebuts a la vista pel seu disseny de camuflatge, són fàcilment detectats per l’olfacte d’un gos; imagineu-vos que pot passar si elñs troben. El súmmum de la irresponsabilitat és la visita de gossos de caça deslligats acompanyats dels seus amos, empaitant ànecs, polles d’aigua, conills i qualsevol vertebrat que es posi al seu abast. 

Tots aquests temes estan ben regulats en altres països, de manera que s’han creat llocs específics, fora de les reserves naturals o d’altres zones protegides, per treure el gos a passejar sense lligar. En canvi, s’ha prohibit i es persegueix a les persones que treuen el gos sense lligar fora d’aquestes zones, i s’ha convertit en una acció èticament reprovable no complir la normativa. De fet, en aquests països, les persones que tenen gos, estan sensibilitzades amb el tema i no treuen els gossos a passejar sense lligar fora de les zones autoritzades. Des d’un punt de vista social i cívic, també hem de considerar que hi ha persones que tenen autèntic terror als gossos i no els hi agrada sortir a passejar en zones on hi ha gossos deslligats, per no parlar dels accidents que amb un xic de mala sort podria comportar un gos deslligat, per exemple la caiguda d’un ciclista, la caiguda d’una persona gran, d’un nen petit, etc.

En Califòrnia, la regulació dels gossos deslligats és estricta, però alhora disposa àrees on els gossos poden anar deslligats. La regulació dels gossos als espais naturals de Califòrnia ho deixa ben clar, veure per exemple el cas de Yosemite: http://www.nps.gov/yose/planyourvisit/pets.htm. La regulació es respectada pels ciutadans, que en general tenen una sensibilitat i educació ambiental elevada. Yosemite és un espai natural que no té res a veure amb el Besòs, hi ha óssos, i altres grans carnívors...però és que aquesta mateixa rigurositat de Yosemite s’aplica a qualsevol reserva o espai natural californià, i a més a més a les zones urbanes o periurbanes: el gos únicament es pot portar deslligat a les zones específiques per fer-ho i és difícil veure a algú que no compleixi la norma.

La fotografia esta feta a la desembocadura de la Tordera, però és vàlida per il·lustrar situacions semblants que es donen al Besòs. En resum, gossos empaitant l’avifauna aquàtica del riu; un clàssic.

Els valors naturals: la fauna

Invertebrats aquàtics i terrestres

Aquàtics

Són un grup força divers. Els aquàtics depenen de la qualitat de l’aigua, que actua com a factor limitant. Així, algunes espècies molt exigents, respecte a la qualitat de l’aigua, no hi són presents o apareixen escassament (p.e. els tricòpters), i altres espècies menys exigents són comunes. Una espècie fàcil d’observar és el Sabater (Gerris sp.), un insecte que es mou per la capa superficial de l’aigua. Altre aquàtic present i comú és un petit cargol d’aigua dolça (Physa sp.).

Terrestres

Entre els terrestres, destaquen per la seva abundància els quironòmids, petits insectes voladors que en la fase adulta s’agrupen en concentracions amb forma de columnes. La gent, en general, acostuma a confondre els quironòmids amb els mosquits, i s’ha de puntualitzar que no piquen i que a més a més tenen una importància cabdal dins la cadena tròfica del riu, ja que bona part dels vertebrats del riu s’alimenten de quironòmids. Les papallones, els odonats, els escarabats, etc. conformen una llista molt extensa d’espècies fàcils d’observar en comparació amb altres grups d’invertebrats.

Papallona dels cards (Cynthia cardui). Aquesta papallona migratòria utilitza els cards de la llera fluvial del Besòs per alimentar-se durant la seva migració de milers de quilòmetres.

Papallona zebrada (Iphiclides podalirius). Altra de les papallones d’aparició regular a la llera fluvial del Besòs.

Herpetofauna

Granotes, gripaus, serps i tortugues poblen el riu Besòs i no és gens difícil detectar-los durant una passejada nocturna o diürna.

Amfibis

Els amfibis, molt sensibles a la contaminació de l’aigua, tenen poca representació en nombre d’espècies. De granotes, en trobem el Tòtil (Alytes obstetricans), la Reineta (Hyla meridionalis), el Gripau corredor (Epidalea calamita) i la Granota verda (Pelophylax perezi).

Tòtil, tram de Montcada i Reixac. Fotografia feta  al riu Besòs.

Gripau corredor. Fotografia no feta al riu Besòs.

Ofidis i sauris

Dels ofidis destaquen la Serp verda (Malpolon monspessulanus), la Serp blanca (Rhinechis scalaris), la Serp d’aigua (Natrix maura), i la Serp de collaret (Natrix natrix). Entre els sauris, es pot observar el Dragó comú (Tarentola mauritanica), el Llangardaix ocel·lat (Timon lepidus), molt escàs; la Sargantana bruna (Podarcis liolepis), el Sargantaner gros (Psammodromus algirus) i la Llisona (Anguis fragilis).

Serp verda

Llisona

Llangardaix ocel·lat

Quelonis

Al riu, principalment tenim 2 espècies aquàtiques, una autòctona i altra al·lòctona.

L’espècie autòctona, la Tortuga de rierol (Mauremys leprosa), manté una població important al Besòs. Té una àrea de distribució mundial natural no extensa, que comprén parts del nord d’Àfrica, la Península Ibèrica i el sud de França. Està considerada per la legislació europea com a espècie d’interès comunitari i va ser un dels arguments naturals per incloure part del Besòs a la Xarxa Natura 2000. Malauradament, una bona part de la població del Besòs es distribueix per fora del tram inclòs a la Xarxa Natura, en zones que no gaudeixen de cap protecció legal. També s’ha d’aclarir que la figura de Xarxa Natura no ha estat eficient de cara a protegir la població que s’hi troba dins. En aquest sentit, hi ha hagut un desviament del riu amb maquinària pesant amb posterioritat a la inclusió de part del riu Besòs dins la Xarxa Natura.

Tortuga de rierol a la confluència de la riera Seca amb el riu Besòs. La tortuga de rierol té en aquest indret una de les majors concentracions del Besòs.

L’espècie al·lòctona, la tortuga de Florida (Trachemys scripta), ha proliferat degut al costum d’alliberar exemplars de captivitat als sistemes naturals, fet que significa un problema afegit per l’ecosistema fluvial.

Peixos

La Carpa (Cyprinus carpio), espècie al·lòctona, és abundant i té una ampla distribució al riu. La Bagra (Squalius cephalus), la Lissa llobarrera (Mugil cephalus) i l’Anguila (Anguilla anguilla) són espècies autòctones i presenten una menor abundància i distribució que la carpa.

Carpa

Avifauna

Els ocells són la classe vertebrada amb més espècies presents al Besòs. Per l’avifauna, el riu és important al llarg de tot l’any. Moltes aus passen l’hivern al riu, fugint dels rigors hivernals dels seus llocs d’origen. A la primavera, el riu és important tant pels ocells que hi nien com per les espècies que l’utilitzen com a via de migració o com lloc per aturar-se a descansar i alimentar-se. A l’estiu, alguns ocells estan encara reproduint-se i d’altres comencen a arribar de llocs de reproducció situats més al nord. Durant la tardor, la migració torna a ser intensa al decurs de tot el riu.

Entre les espècies més rellevants que nien dins l’ecosistema fluvial es troben els cames llargues (Himantopus himantopus), espècie d’interès comunitari; el Corriol petit (Charadrius dubius) i d’altres aquàtiques més comunes: l’Ànec collverd (Anas platyrhynchos) i la Polla d’aigua (Gallinula chloropus).

Família de cames llargues a la Conca del Besòs; adult a la dreta i pollet a l’esquerra.

Pollet de corriol petit a la llera fluvial del Besòs.

Gavina vulgar, la gavina més comuna del riu.

Mamífers

L’activitat nocturna de la gran majoria de mamífers dificulta la seva observació, però a través de les petjades i els excrements podem descobrir qui es mou per les lleres fluvials. Senglars (Sus scrofa), guineus (Vulpes vulpes), toixons (Meles meles), fagines (Martes foina), i eriçons foscos (Erinaceus europaeus) són alguns dels protagonistes. El riu encara manté una connexió amb alguns sistemes naturals importants, com la serralada Litoral. Alguns mamífers de les muntanyes litorals acaben utilitzant el riu com abeurador, zona d’alimentació i probablement com a corredor biològic.

El porc senglar visita regularment el riu per banyar-se i buscar aliment, inclòs en família. Fotografia no feta al riu.

La guineu freqüenta el riu. Fotografia no feta al Besòs.   

La fagina és altre carnívor del què s’han registrat petjades a la llera fluvial del Besòs. Fotografia no feta al Besòs.

El toixó, un carnívor que s’ha detectat escassament al riu Besòs. Fotografia no feta al Besòs.

Els valors naturals: la vegetació

El Besòs és un riu envoltat per una gran pressió urbana, i sotmès a agressions continues. En relació a la gestió del riu, hi ha dues àrees ben definides, una compresa entre el seu naixement i la desembocadura del riu Ripoll (que anomenarem sector 1), i una altra compresa entre la seva desembocadura i la desembocadura del riu Ripoll (que anomenarem sector 2). El sector 1 té unes característiques més naturals  i el sector 2 presenta les característiques típiques d’un riu al seu pas per una metròpoli (esculleres, gespa, i d’altres elements artificials).  La lògica ens portaria a imaginar que la gestió en el sector 1 com a mínim hauria de ser similar a la del sector 2, però no és així. La gestió del sector 2, per exemple, inclou el manteniment de l’extensió de canyís (Phragmites australis) més important de tot el riu, i d’altres detalls positius que anirem veient en els següents continguts del blog. Al sector 1, l’única gestió positiva és la depuració de les aigües que s’aplica en tot el riu, i no hi ha cap tipus de gestió dirigida a conservar els seus valors naturals, sinó més aviat una desgestió. En aquest escenari, és sorprenent que alguns dels seus valors encara perdurin, i és que la natura no es rendeix.

VEGETACIÓ

Les formacions de ribera i els herbassars de les lleres fluvials s’han satanitzat en èpoques modernes, i s’han senyalat com els culpables dels problemes derivats de les riuades. No obstant això, la veritable causa de les afeccions per riuades és la dèria de construir als terrenys d’inundació natural (les planes al·luvials). El ciment ha anat encaixonant el riu i traçant ponts perpendiculars fins asfixiar-lo, i les tradicionals “bessouades” (crescudes del Besòs) que antigament donaven riquesa a l’activitat agrària de les planes al·luvials amb la descàrrega de sediments, es consideren ara com un problema de primer ordre. Veritablement, el que es coneix universalment i s’obvia sovint a casa nostra, és que un riu pelat, sense vegetació, és un canal on l’aigua no té cap mena de fre, i la seva força arrenca sediments i els arrossega amb resultats molt destructius. En canvi, un riu amb unes mínimes formacions de ribera, i una vegetació herbàcia desenvolupada, frena la violència de l’aigua, fixa els sediments i evita en bona mesura que s’afegeixen al corrent d’aigua. Els beneficis, però, no acaben aquí, la vegetació filtra els agents contaminants que es troben a l’aire i a l’aigua, proporciona ombra al riu i equilibra la temperatura de l’aigua, regula la humitat ambiental i suavitza la temperatura ambient, filtra l’aigua cap als aqüífers, i proporciona refugi i aliment a molts invertebrats i vertebrats.

Bosc de ribera

Les formacions de ribera són molt estratègiques de cara a albergar i potenciar la biodiversitat. Tenen poca representació dins les lleres fluvials per la tradicional estassada que l’home ha practicat durant dècades. Actualment, però, resten alguns fragments de formacions de ribera que han assolit un estat de desenvolupament interessant.

A les planes al·luvials, pràcticament es va acabar amb les formacions de ribera naturals. Tot i així, en alguns sectors hi ha petits fragments d’oms i altres arboredes que han crescut espontàniament, malgrat que les més rellevants quant a maduresa i valor natural són les plantacions artificials de pollancres. Malauradament, la més extensa, la de l’Alomar, resta totalment fracturada pel pas del Tren d’Alta Velocitat, o TAV (veure l’apartat Els problemes de conservació).

Formació de ribera a la desembocadura de la riera Seca (La Llagosta/Montcada i Reixac). Un dels trams amb més valor ecològic, amb l’extensió natural de canyís més important de tot el Besòs, i amb salzes (Salix sp.) i gatells (Salix atrocinerea), entre d’altres tàxons d’interès. La Tortuga de rierol (Mauremys leprosa) manté aquí una fracció important de la població del riu, on en primavera és relativament fàcil comptar al voltant de 30 exemplars assolellant-se als marges fluvials amb canyís. Aquest tram no està inclòs dins de la Xarxa Natura i no gaudeix de cap figura de protecció, però de moment no ha estat alterat per cap obra. Una paradoxa:  les figures de protecció sovint no tenen a veure amb l’eficiència en la conservació dels valors naturals com comprovareu més endavant.

Omeda a la plana al·luvial de La Llagosta, l'únic fragment d'oms (Ulmus minor) madurs del riu Besòs

Pollancreda (Populus sp.) a la plana al·luvial de Montcada i Reixac.

Estrat arbustiu

A la llera fluvial i a les planes al·luvials dominen les formacions d’esbarzers (Rubus sp.), i la resta d’espècies, per exemple les que pertanyen a les papilionàcies, són escasses.  També hi ha arbres, com l’Arç blanc (Crataegus monogyna), el Tamariu (Tamarix sp.), o el Llentiscle (Pistacia lentiscus), que tenen una representació major en port d’arbust.

Montcada i Reixac, límit de la llera fluvial amb la plana al·luvial. En algunes àrees, com aquesta, les zones arbustives tenen una bona representació dels esbarzers. L’esbarzer dispensa baies durant l’estiu i la tardor als ocells, i actua com a zona de refugi pels vertebrats en general.

Herbassars

Els herbassars dins les lleres fluvials són bàsicament formats per comunitats nitròfiles, degut a la quantitat de matèria orgànica que transporta l’aigua del riu.

Martorelles, 15 de març del 2008; abans de les obres del TAV. Herbassar nitròfil típic de la llera fluvial del Besòs. Aquest herbassar assolia ja el 15 de març una altura aproximada d’1,30 metres, tot i que quan creixen més aquestes formacions és entre l’abril i el juny. La frondositat dels cards i altres plantes és refugi i lloc de nidificació per molts ocells [Polla d’aigua (Gallinula chloropus), Ànec collverd (Anas platyrhynchos), Rossinyol bord (Cettia cetti), etc.]

Hi ha plantes completament adaptades a condicions d’inundació permanent, com ara el Canyís, el  Lliri groc (Iris pseudacorus), la Boga (Typha angustifolia), els crèixens (Rorippa nasturtium-aquaticum), i els crèixens bords (Apium nodiflorum).

Lliri groc

Canyís

Boga

En la proximitat del riu, on la humitat ambiental és alta però no hi ha condicions d’inundació permanent, viuen els cards (Cynara cardunculus), l’Herba sabonera (Saponaria officinalis), la Canya americana (Arundo donax) i la Nyàmera (Helianthus tuberosus). La Canya americana i la Nyàmera són espècies al·lòctones (plantes que provenen d’altres àrees geogràfiques) però porten segles naturalitzades a Europa, i en absència de les comunitats autòctones les substitueixen i compleixen diverses funcions útils per l’ecosistema (p.e.  donen aliment i refugi a invertebrats i vertebrats). La canya americana en concret és una espècie oportunista que colonitza trams de riu on es va eliminar artificialment la formació de ribera autòctona (p.e.  el canyís i la boga).

Cards

Herba sabonera

En àrees amb menys humitat ambiental trobem plantes com el Jonc boval (Scirpus holoschoenus) i l’Estramoni (Datura stramonium). Altres plantes comunes són la Morella vera (Solanum nigrum), el Fonoll (Foeniculum vulgare), la Malva (Malva sp.), i una infinitat d’espècies més.