El Besòs és un riu envoltat per una gran pressió urbana, i sotmès a agressions continues. En relació a la gestió del riu, hi ha dues àrees ben definides, una compresa entre el seu naixement i la desembocadura del riu Ripoll (que anomenarem sector 1), i una altra compresa entre la seva desembocadura i la desembocadura del riu Ripoll (que anomenarem sector 2). El sector 1 té unes característiques més naturals i el sector 2 presenta les característiques típiques d’un riu al seu pas per una metròpoli (esculleres, gespa, i d’altres elements artificials). La lògica ens portaria a imaginar que la gestió en el sector 1 com a mínim hauria de ser similar a la del sector 2, però no és així. La gestió del sector 2, per exemple, inclou el manteniment de l’extensió de canyís (Phragmites australis) més important de tot el riu, i d’altres detalls positius que anirem veient en els següents continguts del blog. Al sector 1, l’única gestió positiva és la depuració de les aigües que s’aplica en tot el riu, i no hi ha cap tipus de gestió dirigida a conservar els seus valors naturals, sinó més aviat una desgestió. En aquest escenari, és sorprenent que alguns dels seus valors encara perdurin, i és que la natura no es rendeix.
VEGETACIÓ
Les formacions de ribera i els herbassars de les lleres fluvials s’han satanitzat en èpoques modernes, i s’han senyalat com els culpables dels problemes derivats de les riuades. No obstant això, la veritable causa de les afeccions per riuades és la dèria de construir als terrenys d’inundació natural (les planes al·luvials). El ciment ha anat encaixonant el riu i traçant ponts perpendiculars fins asfixiar-lo, i les tradicionals “bessouades” (crescudes del Besòs) que antigament donaven riquesa a l’activitat agrària de les planes al·luvials amb la descàrrega de sediments, es consideren ara com un problema de primer ordre. Veritablement, el que es coneix universalment i s’obvia sovint a casa nostra, és que un riu pelat, sense vegetació, és un canal on l’aigua no té cap mena de fre, i la seva força arrenca sediments i els arrossega amb resultats molt destructius. En canvi, un riu amb unes mínimes formacions de ribera, i una vegetació herbàcia desenvolupada, frena la violència de l’aigua, fixa els sediments i evita en bona mesura que s’afegeixen al corrent d’aigua. Els beneficis, però, no acaben aquí, la vegetació filtra els agents contaminants que es troben a l’aire i a l’aigua, proporciona ombra al riu i equilibra la temperatura de l’aigua, regula la humitat ambiental i suavitza la temperatura ambient, filtra l’aigua cap als aqüífers, i proporciona refugi i aliment a molts invertebrats i vertebrats.
Bosc de ribera
Les formacions de ribera són molt estratègiques de cara a albergar i potenciar la biodiversitat. Tenen poca representació dins les lleres fluvials per la tradicional estassada que l’home ha practicat durant dècades. Actualment, però, resten alguns fragments de formacions de ribera que han assolit un estat de desenvolupament interessant.
A les planes al·luvials, pràcticament es va acabar amb les formacions de ribera naturals. Tot i així, en alguns sectors hi ha petits fragments d’oms i altres arboredes que han crescut espontàniament, malgrat que les més rellevants quant a maduresa i valor natural són les plantacions artificials de pollancres. Malauradament, la més extensa, la de l’Alomar, resta totalment fracturada pel pas del Tren d’Alta Velocitat, o TAV (veure l’apartat Els problemes de conservació).
 |
Formació de ribera a la desembocadura de la riera Seca (La Llagosta/Montcada i Reixac). Un dels trams amb més valor ecològic, amb l’extensió natural de canyís més important de tot el Besòs, i amb salzes (Salix sp.) i gatells (Salix atrocinerea), entre d’altres tàxons d’interès. La Tortuga de rierol (Mauremys leprosa) manté aquí una fracció important de la població del riu, on en primavera és relativament fàcil comptar al voltant de 30 exemplars assolellant-se als marges fluvials amb canyís. Aquest tram no està inclòs dins de la Xarxa Natura i no gaudeix de cap figura de protecció, però de moment no ha estat alterat per cap obra. Una paradoxa: les figures de protecció sovint no tenen a veure amb l’eficiència en la conservació dels valors naturals com comprovareu més endavant. |
 |
| Omeda a la plana al·luvial de La Llagosta, l'únic fragment d'oms (Ulmus minor) madurs del riu Besòs |
 |
| Pollancreda (Populus sp.) a la plana al·luvial de Montcada i Reixac. |
Estrat arbustiu
A la llera fluvial i a les planes al·luvials dominen les formacions d’esbarzers (Rubus sp.), i la resta d’espècies, per exemple les que pertanyen a les papilionàcies, són escasses. També hi ha arbres, com l’Arç blanc (Crataegus monogyna), el Tamariu (Tamarix sp.), o el Llentiscle (Pistacia lentiscus), que tenen una representació major en port d’arbust.
 |
Montcada i Reixac, límit de la llera fluvial amb la plana al·luvial. En algunes àrees, com aquesta, les zones arbustives tenen una bona representació dels esbarzers. L’esbarzer dispensa baies durant l’estiu i la tardor als ocells, i actua com a zona de refugi pels vertebrats en general. |
Herbassars
Els herbassars dins les lleres fluvials són bàsicament formats per comunitats nitròfiles, degut a la quantitat de matèria orgànica que transporta l’aigua del riu.
 |
| Martorelles, 15 de març del 2008; abans de les obres del TAV. Herbassar nitròfil típic de la llera fluvial del Besòs. Aquest herbassar assolia ja el 15 de març una altura aproximada d’1,30 metres, tot i que quan creixen més aquestes formacions és entre l’abril i el juny. La frondositat dels cards i altres plantes és refugi i lloc de nidificació per molts ocells [Polla d’aigua (Gallinula chloropus), Ànec collverd (Anas platyrhynchos), Rossinyol bord (Cettia cetti), etc.] |
Hi ha plantes completament adaptades a condicions d’inundació permanent, com ara el Canyís, el Lliri groc (Iris pseudacorus), la Boga (Typha angustifolia), els crèixens (Rorippa nasturtium-aquaticum), i els crèixens bords (Apium nodiflorum).
 |
| Lliri groc |
 |
| Canyís |
 |
| Boga |
En la proximitat del riu, on la humitat ambiental és alta però no hi ha condicions d’inundació permanent, viuen els cards (Cynara cardunculus), l’Herba sabonera (Saponaria officinalis), la Canya americana (Arundo donax) i la Nyàmera (Helianthus tuberosus). La Canya americana i la Nyàmera són espècies al·lòctones (plantes que provenen d’altres àrees geogràfiques) però porten segles naturalitzades a Europa, i en absència de les comunitats autòctones les substitueixen i compleixen diverses funcions útils per l’ecosistema (p.e. donen aliment i refugi a invertebrats i vertebrats). La canya americana en concret és una espècie oportunista que colonitza trams de riu on es va eliminar artificialment la formació de ribera autòctona (p.e. el canyís i la boga).
 |
| Cards |
 |
| Herba sabonera |
No hay comentarios:
Publicar un comentario